Joan Canals .Obra Pictórica                                                                         Catalan   Ingles    

 

​

Objectes rebutjats, llençats i arraconats, són el motiu d´inspiració, la matèria primera i els protagonistes de l´obra d´en Joan Canals. La barnilla trencada d´una ombrel.la, fragments d´un mosaic hidràulic,un moble vell,  teles i cartolina de recuperació, retalls, pots encetats de pintura....

 

L´artista allibera les desferres que troba de la seva condició d´abandó i amb elles recrea el seu món, un univers urbá marginal.

 

Explora métodes i técniques diferents. Deixa reposar algunes obres abans d´acabar-les; composa amb fragments anteriorment desats. S´expressa a través del dibuix, de l´oli, de l´acrílic, del gravat i de l´escultura, i sovint barreja técniques dins d´un mateix cuadre.Experimenta en moltes direccions, perque intueix que hi ha una sola solució per a cada obra, i que no hi ha cap mètode, tècnique o l´estil absoluts. La unica constant que existéix és el missatge implícit que ens vol fer arribar.

 

Els seus protagonistes són éssers i artilugis aïllats i introvertits, incapaços de relacionar-se.

 

Els “fenomenolillos” són uns animalots amb un cos de petit insecte que defensen el seu fisic amb una gran boca oberta.

 

L´home i la dona, amb la mateixa boca d´els animalots són representats tancats dins d´una aurèola de color; sense roba que els permeti d´amagar els seus defectes i normalment asexuats, ja que quan  llueixen els seus sexes fan ancara més palesa la seva imposibilitat de comunicar-se.

 

Les máquines-enginys-torres tenen els cossos formats per l´amuntegament de diferents volums, i les extremitats fetes de tubs, barres i varetes, acabades en agulles, claus i punxes, que els impedeixen qualsevol tipus d´aproximació. Les palanques i les hèlices en equilibri ens trasmeten moviment i angoixa.

 

Una línia gruixuda i rotunda defineix les formes quebrades i esquerpes i unes combinacions cromàtiques inusuals configuren un espai poètic molt suggestiu.

 

L´home i la màquina no poden escapar de l´agressivitat que porten ells mateixos ni de l´atmosfera crispada. Només els animalots, els “fenomenolilos”, la podran superar.. Escalen muntanyes, s´enfilen al capdamunt de les torres, dalt les escales i sobre les màquines-enginys, des d´on es preparen a fugir, llençant-se a volar.

 

Teresa Macià i Bigorra.                                                                                       

Arenys de Mar, gener de 1994

                                                                                   

​

Refuse, debris and abandoned objects are what inspire Joan Canals and are the protagonists of his work. A broken umbrella spoke, fragments from a drain cover, an old piece of furniture, retrieved fabric and cardboard, scrap material, opened cans of paint…

The artist frees the debris that he finds from its state of abandon, with which he creates his own world, a marginal urban universe.

He explores different methods and techniques. He lets some of his works rest before completing them; he makes compositions out of fragments previously put to one side. He expresses himself by way of drawings, oils, acrylics, engravings and sculptures, often mixing techniques in a painting. He experiments in many areas, as his intuition tells him that each work should be approached differently, and that there is no such thing as an absolute method, technique or style.  The only constant is the implicit message he wants to put over.

His protagonists are isolated beings and devices, whose introversion makes them incapable of relating to each other.

His “fenomenolillos” are tiny animals with an insect’s body that defend themselves with their huge open mouths.

His man and woman, with the same mouths as his insects’, are enclosed within an aureole of colour; without their clothes, they cannot hide their defects or their sexuality, neither can they deny that by displaying their genitals it becomes more than clear that they are unable to communicate with each other.

The machine-device-towers have bodies modelled out of different volumes, while the extremities are made of tubes and rods that end as needles, nails and spikes, which prevent any type of proximity. The levers and propellers in equilibrium transmit movement and anguish.

A thick, steady line defines broken and elusive shapes, and unusual colour combinations make up a very evocative poetic space.

Man and the machine cannot escape the aggressiveness they carry inside them, nor can tensions be erased. Only the tiny animals, the “fenomenolillos” can overcome this. They climb mountains, clamber up the towers, the steps and the machine-devices, from where they prepare to take flight.  

 

Arenys de Mar, January 1994

Teresa Macià i Bigorra

​

​

​

Objetos rechazados, tirados y arrinconados, son el motivo de inspiración, la materia primera y los protagonistas de la obra de Joan Canals. La barandilla rota de un parasol, fragmentos de un mosaico hidráulico, un mueble viejo, telas y cartón de recuperación, recortes, potes ya estrenados de pintura....

El artista libera de la chatarra que encuentra su condición de abandono y  con ella recrea su mundo , un universo urbano marginal.

Explora métodos, y técnicas diferentes. Deja reposar algunas obras antes de acabarlas, compone con fragmentos anteriormente descartados. Se expresa a través del dibujo, del óleo, del acrílico, del gravado y de la escultura, mezclando muchas veces diferentes técnicas dentro de un mismo cuadro. Experimenta en muchas direcciones, porque intuye que existe una sola solución para cada obra, y que no existe ningún método, técnica o estilo absolutos. La única constante que existe es el mensaje implícito que nos quiere hacer llegar.

Sus protagonistas son seres y artilugios aislados, introvertidos, incapaces de relacionarse.

Los “fenomenolillos” son  unos animalotes con un cuerpo de pequeño insecto que defiende su físico con una gran boca abierta.

El hombre y la mujer, con la misma boca de los animalotes son representados cerrados dentro de una aureola de color; sin ropa que les permita esconder sus defectos y normalmente asexuados, ya que cuando lucen su sexo hacen aun mas evidente su incapacidad de comunicarse.

Las maquinas-ingenios-torres tienen los cuerpos formados por la superposición de varios volúmenes, y las extremidades hechas de tubos y varillas acabadas en agujas, clavos y puntas, que les impide cualquier tipo de aproximación. Las palancas y las hélices en equilibrio les trasmiten movimiento y angustia.

Una línea gruesa y rotunda define las formas quebradas y  huidizas y unas combinaciones cromáticas inusuales configuran un espacio poético muy sugestivo.

El hombre y la maquina no pueden escapar de la agresividad que llevan ellos mismos ni de la atmósfera crispada. Nada mas los animalotes, los “fenomenolillos”, la podrán superar... Escalando montañas, se suben a la parte superior de las torres, encima de las escaleras y sobre las maquinas-ingenios, desde donde se preparan para huir, lanzándose a volar.  

 

Arenys de Mar, enero de 1994

Teresa Macià i Bigorra.

​

​